- Pot explicar què passa a Bretanya amb la manca de professors a les classes bilingües bretó-francès?

 Molta hipocresia. D’això es tracta. L’Estat francès acaba de reconèixer tímidament a la Constitució que les llengües regionals formen part del patrimoni de la Nació. Però alguns rectors d’acadèmia [responsables de les circumscripcions administratives del sistema educatiu francès] no permeten l’obertura de classes amb el pretext que no hi ha prou ensenyants bretòfons. Si es volgués ser còmplica d’una política d’eradicació de les llengües regionals, no es podria fer millor. Les paraules són fortes, però són al nivell del repte. Aquest excés de zel hipoteca el futur de la llengua bretona. Els pares dels alumnes desitgen l’obertura de classes, un ensenyament en bretó per als seus fills, i tenen el suport de la majoria dels representants polítics locals, amb el president de la regió de Bretanya a la primera filera. No obstant, les decisions sobre el futur de l’ensenyament a Bretanya es prenen a les esferes parisenques. Si Bretanya disposés del mateix estatut d’autonomia que Còrsega, l’ensenyament del bretó podria ser facilitat, però resta molt a fer.

- Fa algunes setmanes, milers de bretons es van manifestar a Nantes per la reunificació administrativa de Bretanya. És possible que es faci realitat?

 La premsa no se n’ha fet ressò. 10.000 persones es manifesten, i tenim algunes tímides línies als diaris locals. Quan, per altres temes, 5.000 persones es manifesten a París, els telenotícies en parlen. La França ultracentralitzada és exasperant. La reunificació és possible. N’hi ha prou que el govern es prengui seriosament aquesta qüestió. En definitiva, no es tracta sinó d’una línia sobre un mapa. Més seriosament, els presidents de les dues entitats administratives implicades (la regió de Bretanya i el departament del Loira Atlàntic) han demanat que s’organitzés un referèndum sobre el tema... Ja fa deu anys. És una qüestió de democràcia. O un escolta el poble i els seus representants locals, o un fa oïdes sordes i assumeix les conseqüències.

- Els partits independentistes corsos es fusionaran en una sola organització. Pensa que, aquest cop, serà útil per acabar amb l’eterna divisió de l’independentisme a Còrsega?

 L’independentisme cors no està tan dividit com sembla. Hi ha dues grans tendències: els autonomistes i els independentistes, i tots dos aspiren a què el poble cors disposi de mitjans per decidir més serenament sobre el seu futur. És cert que existeixen diversos corrents, però les reivindicacions són molt similars. Això passa arreu. En el moment de prendre grans decisions, uns i altres saben unir-se. Sense prendre partit, penso que la creació de Corsica Libera (el nom del nou partit) és una bona cosa per la representació del conjunt de les idees corses. Per defensar els seus interessos, un poble minoritari no es pot permetre d’estar desunit.

- Alguns diplomàtics occidentals pensen que, finalment, Rússia anul·larà el reconeixement d’Abkhàzia i d’Ossètia del Sud. Li sembla possible, sobretot tenint en compte el descrèdit que suposaria per al Kremlin?

 No sóc geopoliticòleg, però francament, em sorprendria que el Kremlin revisi la seva decisió. El reconeixement d’Abkhàzia i d’Ossètia del Sud no s’ha fet tan ràpidament com es podria pensar. El conflicte georgià no ha estat sinó el desencadenant, però Rússia hi pensava des de fa molt, i l’havia reafirmat des que els occidentals van reconèixer Kosovo. Un estat tan important al panorama estratègic no es pot permetre aquests girs, a risc de quedar desacreditat a l’escena internacional.

- Sèrbia ha aconseguit portar la independència de Kosovo al Tribunal Internacional de Justícia. Al final, la resolució dels casos kosovès, abkhaz i sud-osseta serà negociada conjuntament, o es tracta de temes diferents?

 Els casos kosovès, abkhaz i sud-osseta no difereixen tant. Es tracta de pobles minoritzats que han aconseguit, cadascun pels seus propis mitjans i aliances, a obtenir unes independències cercades després de molt de temps. Sèrbia, en la seva cerca de desestabilització de Kosovo, està dia rere dia confrontada a les seves pròpies paradoxes. En efecte, Montenegro i Macedònia han reconegut recentment la independència de Kosovo, cosa que ha provocat la còlera dels serbis. Però Kosovo ha de poder viure la seva llibertat amb tota tranquil·litat i es pot esperar que serà reconegut pròximament per la majoria dels estats membres de l’ONU.

- Els mitjans britànics insisteixen aquests darrers dies que la crisi financera mundial, l’ensorrament del sistema financer islandès i el rescat dels bancs escocesos per part de Gordon Brown són un cop molt dur per a les aspiracions independentistes d’Alex Salmond. Què en pensa?

 La crisi financera mundial ha tingut efectes nefastos per a un gran nombre de països, dels quals el cas emblemàtic és Islàndia. Si els estats haguessin d’estar en una situació econòmica exemplar per adquirir la independència, penso que Kosovo, Abkhàzia o Ossètia no haurien pogut aspirar a més. Pel que fa a Escòcia, Alex Salmond declarava aquest cap de setmana que existeix un «eix de la prosperitat» que comprèn Irlanda, Dinamarca o Noruega. Escòcia, per ell, hi té la seva plaça, en tant que estat independent. Per ell, els petits països tenen una capacitat per resistir a les crisis de vegades més forta que els grans estats. La qüestió de la mida no em sembla tan important. L’únic factor d’èxit del projecte independentista resideix en la voluntat de la població d’arribar-hi. Cada poble europeu, si en té la convicció, pot trobar els recursos necessaris per determinar el seu futur. Però això s’ha de fer amb l’assentiment del poble. El referèndum ho demostrarà o no!

- Els resultats de les eleccions locals de Bòsnia demostren que els partits nacionalistes serbis, croats i bosnians musulmans són més forts que abans. Aquest país té remei?

 Es poden distingir dues formes de nacionalisme. El nacionalisme negatiu, basat en l’exclusió, no pot conduir sinó al caos. Però també hi ha el nacionalisme positiu, que consisteix a defensar els seus ideals respectant el seu proïsme i el seu veí. Tinc por que, a Bòsnia, els diferents pobles que formen el país no han sabut aprendre de la Història. L’objectiu, per ells, no hauria de ser dominar els altres, sinó fer-se respectar. Amb aquestes bases posades, el país podria formar una veritable federació on cadascú decideixi el seu futur respectant el dels altres, o bé separar-se sense que això es converteixi en un psicodrama. Per dir-ho així, es tracta de relacions humans. Tot va bé quan se sap instaurar el diàleg.

- Les eleccions nord-americanes estan a prop. Què li sembla millor per a les aspiracions de les minories i de les nacions sense estat, Obama o McCain?

 No sé si l’un o l’altre es preocupen realment de la sort de les nacions sense estat. Em temo que no es tracta d’una de les prioritats dels candidats a la presidència dels EUA. No obstant, el fet que Barack Obama sigui membre d’una minoria podria influir eventualment la seva política si és escollit. Cal, però, ser realista. Aquest tema mai ha estat al centre de les preocupacions dels Estats Units, i cap indicador no demostra que hagi de canviar.