Aquest any acaba. A qui llença vostè les sabates?

A les majories que esclafen les minories ... Dit d’una altra manera, a la uniformització de les societats, als pobles que es creuen superiors a altres i als Estats que estan matant la diversitat cultural i lingüística. Els afectats s’hi reconeixeran.

La reforma federal italiana comportarà resultats positius per a les nacions sense Estat?

Ho crec sincerament. Sempre que un Estat avança en aquesta direcció, podem veure resultats positius. El federalisme sempre ha estat una bona solució per permetre als pobles de disposar de més autonomia i decidir a escala local allò que no ha de ser-ho a escala central. Però permet més: qui diu federalisme també diu l’autonomia financera. És precisament en aquest punt que els representants elegits de les nacions sense Estat estan lluitant. El sud-tirolesos, els friülesos, els sards o els valldostans ho han entès. Saben que una part del seu futur i de la seva supervivència està en joc avui. És impressionant que Itàlia es llanci a una reforma així. Quan hom imagina la mentalitat retrògrada i centralitzadora de l’Estat fa només 20 anys! Molts estats europeus n’haurien de seguir l’exemple avui.

El govern belga dimiteix de nou. Creu vostè que aquesta situació beneficia a algú en particular, quan l’executiu s’arrossega des de fa any i mig?

En qualsevol cas, la dimissió d’Yves Leterme no és una bona notícia. Però, qui sap? Els flamencs i els valons ja en tenen prou d’aquesta situació. El bloqueig és permanent. L’Estat belga és incapaç de reformar-se. S’ha convertit en una màquina ingovernable. És hora que els flamencs i els valons es puguin separar sense problemes ...

Creu que les declaracions de Nicolas Sarkozy sobre la Bretanya ha obert una porta a la reunificació?

El president francès és un veterà de les petites frases mediàtiques. Però de les paraules als fets, cal esperar per veure realment què passarà. Cada vegada que aquestes declaracions permeten de reactivar el debat, mai van acompanyades d’efectes. Per ara Bretanya és amputada i desfigurada, i hi continua. El Loira Atlàntic i Nantes, capital històrica de Bretanya, segueixen sent annexionats pel País del Loira. El die que la regió administrativa recuperarà els límits de la Bretanya històrica, podrem felicitar els qui lluiten a diari per aquesta causa.

Human Rights Watch ha denunciat la persecució dels independentistes al Sàhara Occidental. El poble sahrauí té encara alguna esperança de victòria o s’ha de conformar amb l’autonomia proposada per Marroc, que compta amb el suport de grans potències com França?

La situació del Sàhara Occidental evoluciona sense parar. Segons l’ONU es tracta d’un territori sense administració, malgrat que els independentistes sahrauís han estat sempre actius per obtenir el dret d’administrar la seva terra. Cap Estat membre de les Nacions Unides no reconeix la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental, fins al punt que l’únic Estat que no forma part de la Unió Africana és el Marroc, a causa de la invasió. Crec que si els Estats comencen a reconèixer l’autoritat del Sàhara Occidental pel Marroc, es tractaria d’una regressió de la democràcia. És revisar el principi d’autodeterminació, consagrat en la Carta de les Nacions Unides.

Groenlàndia vota pel seu dret a l’autodeterminació i Dinamarca l’hi reconeix. Creu que serà possible un dia a França o Espanya?

Crec que els danesos han sabut mostrar un joc net sense precedents en aquest cas. Els kalaallit (grenlandesos) han decidit d’autoadministrar-se i de ser àmpliament autònoms. Més del 75% dels grenlandesos han votat en una proporció de més del 75% per un règim de major autonomia, on poden tenir la seva policia, els seus tribunals, per oficialitzar la llengua inuit, que és l’idioma local i per explotar els recursos naturals. En total, 30 són competències que seran transferides. Alguns prediuen que els grenlandesos autònoms no podran mantenir-se a si mateixos. Per què un país de 50.000 persones no hauria de tenir la capacitat de gestionar els seus propis assumptes? Hi ha exemples de petits estats que es mantenen perfectament (Andorra, Liechtenstein, Luxemburg...), encara que la seva mida no tingui res a veure amb la de Grenlàndia. L’autonomia de Grenlàndia probablement prefigura la independència de les Illes Fèroe.

En les darreres eleccions, els independentistes quebequesos han obtingut els seus millors resultats en l’última dècada. Creu que, a mig termini, serà possible un tercer referèndum sobre la independència?

Per suposat que la població pot aspirar a expressar-se sobre el seu futur. Vive le Québec libre, com diu el refrany ben conegut. Tots els analistes preveien una derrota aclaparadora del Partit Quebequès, la formació independentista històrica del Quebec. En última instància, va guanyar el 35,15% dels vots, és a dir, 51 dels 125 escons de l’Assemblea de Quebec. Però l’organització d’un referèndum és una solució mentre les forces independentistes o autonomistes (Aliança Democràtica del Quebec) representin l’única oposició real al Partit Liberal (partidari de la via federal i lleialista amb el Canadà). Els anys 1970-80, mentre que el Partit Quebequès estava al poder, l’opció independentista era més realista. Donat el context polític actual, un gran consens sobre l’ampliació de l’autonomia quebequesa sembla més pragmàtic.

Deixi’m fer una mica de futurisme polític: si el Quebec fos independent, hauria de donar el dret a l’autodeterminació als inuit i als crees del nord?

Per què no! Els nunavimmiut (o inuits de Nunavik, al Quebec) ja disposen d’una certa autonomia dins del Quebec. Cal recordar que, al Canadà, és gràcies al Partit Quebequès quan estava al poder, que es va atorgar l’autonomia a les Primeres Nacions. Els quebequesos, en situació minoritària al Canadà, eren certament capaços de comprendre millor la situació dels inuits i dels cree. Al mateix temps, no hem de ser ingenus. L’únic principi que preval està consagrat en la Carta de les Nacions Unides, que estableix el dret a l’autodeterminació! La situació dels inuits és bastant senzilla, i ja disposen d’un territori de més de 500 000 km², Nunavik, on viuen 11.000 habitants, el 90% de la població del qual és inuit. Per als cree, la situació és més complexa degut a què són en realitat més de 200.000 a l’Amèrica del Nord i representen el poble autòcton més important d’aquest continent, però només 15.000 al Quebec i ara comparteixen el seu destí amb la resta d’habitants. La història no ha protegit els «primers» habitants d’Amèrica.