Quin és el seu anàlisi sobre la divisió administrativa de la República Francesa que proposa el comitè Balladur, que preveu la reunificació de Bretanya?

De fet, el comitè de reforma de les col·lectivitats locals, que s’anomenada Comitè Balladur pel nom de l’antic primer ministre francès, que el presideix, ha fet 20 propostes per modernitzar el milfulles francès. Fins i tot si algunes d’aquestes propostes són interessants, com la simplificació dels estrats administratius -donant més rellevància a la regió-, som lluny del «Big Bang» anunciat abans del seu enviament oficial al president de la República el passat 5 de març. Els bretons havien posat moltes esperances en aquest informe. En efecte, de fonts segures, el comitè havia de presentar proposicions de reajustaments administratius. Bretanya havia de ser reorganitzada per donar-li la seva configuració històrica, i Nantes -a més a més de beneficiar-se de l’estatut de metròpoli, com vuit altres grans ciutats franceses- havia de tornar a ser una ciutat bretona plenament. Segons alguns, Jean-Marc Ayrault, alcalde d’aquesta ciutat i cap de l’oposició socialista a escala nacional, ha fet pressió per impedir aquest avanç democràtic. Aquest tipus de mètodes, pitjor exemple de la denegació de la democràcia, demostra que l’immobilisme satisfà els barons locals aferrats al seu poder. Esperem que els representants bretons sabran mobilitzar-se per continuar aquest «combat» per la unitat de Bretanya.

Després del que ha passat al País Basc (prohibició dels partits abertzales, front espanyolista amb minoria de vots), com jutja vostè la situació de la democràcia en aquest punt d’Europa?

Només es pot ser escèptic davant de mètodes tan baixos. Com deia anteriorment, es té verdaderament la impressió que certs polítics es creuen autoritzats a jugar amb la democràcia com si els pertanyés. En efecte, prohibir a partits polítics de presentar-se a eleccions sense motiu real no glorifica pas el poder espanyol. A més, l’aliança de l’esquerra i de la dreta espanyoles per crear un front contra natura davant del Partit Nacionalista Basc, que ha guanyat pel nombre de vots les eleccions, és llastimosa. Fins i tot si la situació no és ideal, i que ETA continua actuant, el PNV sempre ha estat clar sobre les seves posicions contra el terrorisme. Els nous dirigents carregaran amb una gran responsabilitat en el futur.

El cercle s’estreny per a Alex Salmond, primer ministre escocès. Sembla cada cop més difícil que pugui convocar el referèndum d’independència. Creu que Salmond ha de persistir? O seria millor acontentar-se amb una consulta a la baixa, o fins i tot dimitir i que parli el poble?

Organitzar aquest tipus de referèndums no és fàcil. No penso que Salmond hagi cregut mai que el podria fer fàcilment. S’ha vist que els Liberals, inicialment aliats del Partit Nacional Escocès, formació de Salmond, se n’han separat per tàctica política. La crisi, invocada per aquest partit, no és més que un pretext. El que desitgen és d’obtenir un lloc al Govern escocès. Es pot esperar que la situació s’arreglarà en el futur. En qualsevol cas, Salmond no s’ha d’afeblir. Els escocesos li han donat una majoria, no és per abandonar a mig mandat, encara més perquè l’SNP havia estat clar. El referèndum ha d’implicar tres qüestions: sigui l’status quo, sigui més autonomia, sigui la independència. Considero que es tracta d’una manera molt democràtica de formular la pregunta. Cal recordar d’altra banda que el dret a l’autodeterminació és inscrit a la Carta de les Nacions Unides. I cal recordar igualment que el dret a l’autodeterminació no vol dir dret a la independència sinó més aviat dret d’escollir el seu destí. Si els escocesos desitgen mantenir el vincle amb els seus veïns anglesos i gal·lesos, ho podran fer via les urnes...

En la seva opinió: la sentència a perpetuïtat contra Yvan Colonna és realment producte d’un judici polític, com diuen els partits corsos?

No són sols els partits corsos que ho afirmen. La meva resposta serà breu. Des del moment que el tribunal criminal s’anomena «especial», vol dir que el seu procés no és un procés com els altres. Si la República Francesa predica la igualtat, per què un tractament diferenciat per a aquest tipus d’assumpte? Podem recordar com el president de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, mentre era ministre d’Interior, l’havia acusat sense proves de ser l’assassí del prefecte Erignac. Així, la presumpció d’innocència havia estat trepitjada des del començament. Després de tals procediments, com no pensar que es tracta d’un procés polític?

La situació a Kosovo, Abkhàzia i Ossètia del Sud és bloquejada. Creu que les principals potències buscaran una sortida conjunta a les tres situacions? Si fos el cas, no seríem davant d’una mena de comercialització de les nacions?

Es tracta de grans conflictes geopolítics del món. Hom observa que el destí de les nacions sense estat està vinculat, i que els estats sobirans sovint tenen la clau del problema: acceptar o no estats que hagin accedit de nou a la independència. Però aquests tractes entre grans potències no són nous. Recordem els tractats de Viena el 1919, al qual el mapa d’Europa va ser redissenyar per un grapat d’estats, desestabilitzant així el nostre continent per a les dècades a venir. Les eleccions fetes per alguns poden influir molt sobre el futur. Encara que puguem deplorar-ne el mètode, no podem esperar sinó que aquestes tries es facin de forma que permetin als pobles d’autodeterminar-se.

Les vagues de Guadeloupe i Martinica tenen relació amb la discriminació històrica de la majoria negra, mulata i mestissa. Però, en quina mesura té a veure amb la seva dependència de França?

Sí, el problema plantejat pels illencs de Guadeloupe i de Martinica és el del poder econòmic ostentat majoritàriament pels békés, és a dir, els descendents dels colons blancs. Però també és un moviment que denuncia els preus imposats pels grans grups de distribució i la sobrerepresentació dels metropolitans als càrrecs administratius. Entre les 146 propostes del col·lectiu Liyannaj Kont Pwofitasyon (LKP, és a dir, Aliança contra els Aprofitats), la majoria tenien caràcter social, però una de les condicions també era la cultura criolla. Hem percebut que els pobles de les Antilles desitgen més autonomia, i alguns la independència, per raó d’aquesta dependència de la qual vostè parla i ells denuncien.

Qui és Evo Morales: un dirigent de l’alliberament dels pobles indígenes o un centralitzador bolivià?

En la meva opinió, les dues coses. La lluita d’Evo Morales pels pobles autòctons pot ser ben rebuda. Però, després dels discursos bonics, cal que aquests es plasmin en una política que la nova Constitució adoptada el 25 de gener passat sembla permetre. Donarà un «lloc preponderant a les comunitats indígenes», reconeixent 36 grups indígenes, les seves llengües, les seves cultures i la propietat comunitària de la terra. Però es pot témer que això es faci centralitzant l’Estat i sobrenacionalitzant. En aquestes condicions, comprenc que les regions allunyades del poder central, com Santa Cruz, desitgin més autonomia. Però cal no oblidar el problema de fons: es tracta igualment d’un problema vinculat a la discriminació entre blancs i indígenes, rics i pobres.

Deixi’m acabar amb un tema que no està directament lligat a les minories. Quina és la seva opinió sobre el suport occidental al president afganès, Hamid Karzai? S’havia dit que la caiguda dels talibans havia de canviar totalment la situació dels drets humans, però acabem de veure com Karzai ha signat una llei ignominiosa contra les dones xiïtes.

El terme «ignominiós» encara no és prou fort. En efecte, una llei que permet la «violació conjugal» no és pas digna d’un país com l’Afganistan. Com algú normal pot acceptar de signar una llei així sense tenir un problema de consciència? Espero que estem davant d’un problema cultural entre occidentals i afganesos. Els afganesos no han lluitat contra el poder talibà per arribar a una situació així. Sigui quin sigui el continent on vivim, compartim valors universals. La llibertat, certament, és el més preciós, i ha de ser estrictament igual entre homes i dones.