Vam néixer als anys vuitanta i noranta. No hem lluitat contra el franquisme, el nazisme o el comunisme. No hem estat conscients de la caiguda del mur de Berlín. No hem viscut grans guerres ni hem estat partícips d’immenses batalles col·lectives. Som fills de la democràcia, de la llibertat i del rebregat eslògan del tot és possible. Podem accedir amb facilitat al sistema educatiu, hospitalari o polític. Ho tenim gairebé tot en qualsevol moment. Podem accedir a múltiples fonts d’informació i tenim molts déus que ens intenten dictar tendències. Les ideologies ens són canviants, mutables i radicalment modelables. Prediquem els valors líquids, aquells que no tenen límits ni cap mena de canalització perenne. La circumstància ens ha convertit en una generació sense èpica, sense grans somnis, sense veritats absolutes. Som una generació mancada de somnis col·lectius. No disposem d’una batalla unitària que ens obligui a sumar forces, a unir-nos. Uns pocs lluiten per canviar Bolonya, uns quants contra el capitalisme i alguns arreplegats combatem la piconadora hegemònica espanyola. La gran majoria, però, resta absent de qualsevol batalla. No tenen objectius col·lectius, no viuen amb un ‘nosaltres’ interioritzat, no gaudeixen d’una èpica conjunta que els obligui a somiar.