Els manifestants occitans i bascos acaben de demanar millores legislatives per a les seves llengües. El Govern de Sarkozy no hi sembla gaire disposat. Quines són les opcions reals?

La manifestació que va tenir lloc a Carcassona el passat 24 d’octubre és la primera gran concentració que ha tingut lloc després que les llengües regionals hagin entrat a la Constitució francesa, després de vius debats, i sent considerades com a patrimoni, i no pas una eina de comunicació. Hom ho va lamentar força llavors, però el Govern i la ministra de Cultura s’havien compromès a fer votar una llei sobre aquest tema, perquè inscriure les llengües dites regionals a la Constitució és una cosa, i donar-los la possibilitat de disposar d’un marc legal per florir, és una altra. Avui, el Govern sembla recular, especialment l’actual ministre de Cultura, Frédéric Mitterand. Res no explica aquest gir excepte el tuf jacobí insuflat per una branca molt conservadora de la majoria presidencial. Les opcions, no obstant, semblen clares. A penes fa alguns mesos, se sentia una possible obertura en aquestes qüestions. Resta per fer i votar la llei, tot està per fer. Jo no seria pessimista sobre el tema d’aquest debat. En canvi, és ben legítim de plantejar-se preguntes sobre el temps que això necessita. Les 20.000 persones reunides a Carcassona hi eren per recordar-ho.

Continuant amb aquest tema, José Bové, i Europa Ecologia en general, s’han manifestat a favor d’un rol més gran per a les llengües no oficials. Fins on arriba la implicació d’aquest partit en el tema?

Els Verds de França estan molt oberts en aquest tema. De fet, militen per una Europa federal que respecti les cultures locals. És una forma de conducta ecològica de preservació dels béns comuns. Sobre el tema de les llengües regionals i no oficials, de moment, mantenen posicions que es poden qualificar de voluntaristes. Penso que aquesta actitud envers les llengües minoritàries els ha estat inspirada bàsicament per les seves aliances al Parlament Europeu amb l’Aliança Lliure Europea, que agrupa un gran nombre de partits regionalistes, autonomistes i independentistes.

Com interpreta les darreres detencions de dirigents independentistes bascos que, segons el que s’ha comentat als mitjans, intentaven bastir una alternativa política pacífica al País Basc?

La qüestió basca sempre és un tema delicat de tractar als mitjans. Es tracta d’un tema complex, històricament difícil de comprendre. Penso que, avui, els bascos majoritàriament desitgen un gir en les relacions que tenen amb la política. Però l’enfrontament entre un sector espanyolista cada cop més intolerant i un sector radical de línia dura independentista que ja no disposa de bases sòlides entre la població esdevé estèril. Les evolucions institucionals són vitals per fer evolucionar la situació. Pel que fa a les detencions, cal ser escèptic, perquè cada setmana ens anuncien als mitjans que un presumpte dirigent d’ETA ha estat arrestat. Caldrà que algú expliqui quants dirigents té aquesta organització clandestina i quin serà el resultat dels processos que hi haurà. De moment, resta poc clar per a una gran part de la població, sobretot donat que les detencions que han tingut lloc darrerament, entre les quals la d’Arnaldo Otegi, no estan justificades. Li retreuen d’haver volgut crear un partit polític, Batasuna, amb unes altres nou persones, prohibit a l’Estat espanyol però autoritzat per l’Estat francès. Pel que fa a la voluntat de crear una alternativa política pacífica al País Basc, jo no plantejaria la qüestió d’aquesta manera, donat que a l’escaquer del País Basc existeixen partits que lluiten pacíficament -i des de fa molts anys- pels drets dels bascos. Es tracta tant del Partit Nacionalista Basc (PNB) com d’Eusko Alkartasuna (EA), dues de les grans formacions polítiques basques. Per tant, la qüestió es planteja més pel que fa als hereus de Batasuna. Si tota temptativa de creació d’una força abertzale (patriota) basca d’esquerres és arrencada de soca-rel sistemàticament, podem plantejar-nos preguntes sobre la capacitat democràtica de l’Estat espanyol de gestionar la qüestió basca. Aquesta tendència política està ben representada al País Basc, no pot ser deixada de banda en cada elecció. Francament, quan a un partit polític li prohibeixen expressar les seves posicions, hom s’acosta a la dictadura. Un representant del PNB al Parlament basc, segons la meva opinió, ha usat els mots justos per descriure la situació: ha dit que les detencions, fetes pels qui volen impedir la creació d’una força abertzale d’esquerres, són una acció dels mateixos que no volen que ETA desaparegui.

Recentment, el Partit Bretó ha proposat una llista bretona unida per a les eleccions de Bretanya el 2010. La Unió Democràtica Bretona (UDB) no n’ha volgut sentir a parlar. Quin panorama política es presenta, i quines possibilitats electorals tenen les forces bretones?

Efectivament, el Partit Bretó ha proposat de crear una llista d’obertura, que agrupi el conjunt dels partits i personalitats que estan compromesos amb Bretanya. L’UDB ha contestat que no és favorable a aquesta mena d’aliances, tot preferint mantenir relacions amb les forces polítiques de l’esquerra hexagonal. Respecto les eleccions i les opcions d’uns i altres, perquè penso que, sovint, aquests dos partits mantenen punts coincidents sobre allò fonamental. La divisió està més aviat lligada a les eleccions estratègiques que no pas a l’elecció de societat. L’UDB es troba bàsicament a l’esquerra. El PB es presenta com una força socialdemòcrata que no vol entrar en un debat esquerra-dreta. En definitiva, les tries d’aliances fan destacar més les estratègies polítiques que denoten, segons la meva opinió, la forma com cadascú percep Bretanya com a entitat singular. Això demostra que a Bretanya, el debat polític està des d’ara rellançat per afirmar les capacitats de Bretanya de proposar un model alternatiu al model centralitzat a la francesa. Això augura bones perspectives per a la vida política bretona, que podrien reservar sorpreses agradables a les properes eleccions. Dóna ànims.

Vist des de Bretanya, o des de la República Francesa en general, que es pensa del procés de consultes municipals sobre la independència de Catalunya?

Durant l’organització de la primera consulta sobre la independència que va tenir lloc a Arenys de Munt, la premsa mundial va fer-se ressò dels esdeveniments. El que passa a l’altre costat dels Pirineus potser suscita massa poc interès, fins i tot si aquests esdeveniments revelen una profunda mutació d’Europa. L’operació que ha tingut lloc no és pas un esdeveniment petit. Ara, els pobles agafen les regnes. Des de fa alguns anys, veiem com cada vegada que dirigents escollits democràticament han volgut organitzar referèndum d’aquesta mena, a Escòcia o al País Basc, han trobat un gran nombre d’obstacles, jurídics o polítics, a escala de l’Estat central. No obstant, la legitimitat no ve del poble? El que és interessant de la Catalunya del Sud, és la formació com això s’ha organitzat. És la societat civil qui ha llançat l’operació, i els municipis n’han estat els intermediaris. Després d’Arenys de Munt, més de 100 municipis han pres la iniciativa d’organitzar un referèndum. És més fàcil organitzar consultes a aquest nivell. L’anunci de Girona d’organitzar la consulta sobre la sobirania de Catalunya és un senyal encoratjador. Això demostra que no es tracta pas de folklorisme, sinó d’un moviment que travessa el conjunt de la societat catalana, una part de la qual considera que Catalunya té la capacitat d’esdevenir un Estat, integrat a la Unió Europea.

A les eleccions europees, el partit nacionalista de Cornualla, Mebyon Kernow, va obtenir un cert èxit. Igualment, un diputat còrnic ha proposat que el Regne Unit atorgui l’autonomia a Cornualla. El despertar del nacionalisme còrnic és una realitat o es tracta més aviat d’esdeveniments isolats?

Pel que fa a aquesta qüestió, és essencial de resituar Cornualla en el seu context institucional i polític. Mentre que Gal·les, Escòcia i Irlanda del Nord són reconeguts com a nacions històriques constitutives del Regne Unit, al mateix nivell que Anglaterra, Cornualla no té aquest privilegi. Es tracta d’un comtat anglès que no disposa dels mateixos drets que les altres nacions de les illes Britàniques, malgrat la seva cultura cèltica i la seva llengua pròpia. Cal recordar que la llengua va estar en situació de ser totalment eradicada a la fi del segle XIX, quan només hi havia alguns parlants, però va trobar aire nou des de l’inici del segle XX. Avui, gràcies als esforços de la militància còrnica, quasi 4.000 persones el tornen a parlar. En resum, els resultats de Mebyon Kernow són reveladors d’aquest desig de retrobar una identitat autèntica i un Parlament amb amplis poders. El cas de Cornualla no és únic a Europa. Hom s’adona que reemergeixen nombroses nacions sense Estat. Els ladins, els valldostans, el caixubis o els sòrabs, per citar-ne tan sols algunes, tornen a agafar el gust per la seva singularitat. Però també se’n noten les urgències, donat que les seves cultures es moren i veuen l’amenaça de la desaparició definitiva.

(Mikael Bodlore-Penlaez és editor del lloc web Eurominority)