Cal recordar aquí que, a les eleccions a les Corts espanyoles, la ciutadania té la possibilitat de triar entre els candidats a senador que cada llista proposa. I quin és el resultat? Que dins d’una mateixa força, pràcticament sempre obté més vots el candidat que apareix en primer lloc -que sempre és el primer per ordre alfabètic, peculiar forma de presentar els aspirants. És igual qui es presenta, només importa l’ordre dins de la papereta de color sèpia. En general, els candidats al Senat no són gaire coneguts, no tenen presència a la campanya i queden molt lluny de la ciutadania.

Un dels motius, des del punt de vista català -i deixant de banda la més que dubtosa utilitat de la cambra alta espanyola-, és que els senadors són triats a partir de la circumscripció provincial, que a escala catalana, és un districte electoral molt gran -especialment pel que fa a Barcelona. Una llei electoral catalana que mantingués la província com a circumscripció -o que adoptés la vegueria-, per molt que obrís les llistes, no tindria gaire efecte en matèria de proximitat. Només reduint substancialment la mida del districte electoral la cosa tindria sentit, i podria veure’s candidats picant porta a porta per arrencar vots, com passa, per exemple, a les eleccions del Regne Unit.

Un sistema així genera més dificultats per als partits petits. Això, però, es pot corregir parcialment reservant l’elecció d’un cert nombre de diputats mitjançant llistes úniques nacionals. Un sistema mixt com aquest -llista nacional i candidatures en circumscripcions petites- permetria que la ciutadania identifiqués molt més clarament quins són els representants de la seva ciutat o comarca, als quals podria demanar comptes de forma més directa -per exemple, deixant-los de votar si no han fet allò que se n’esperava des d’una perspectiva de territori i de proximitat. Alhora, el sistema mixt evitaria una excessiva desproporció entre vots a un partit i escons obtinguts per aquest, gràcies a les llistes nacionals.

És clar que, perquè la reforma fos efectiva del tot, encara caldria una altra cosa: que l’electorat s’interessés pels candidats corresponents, i no tan sols per la figura de l’aspirant a president de la Generalitat. Que no fes com quan tria els senadors, per posar un cas.