L’organització ha estat, sobretot, la feina de milers de voluntaris no professionals. S’han buscat els locals, el finançament que han pogut arreplegar, les hores que no té el rellotge i la difusió per tots els mitjans que han pogut empescar-se. S’han superat, més o menys, els lògics i els il·lògics enfrontaments interns al si de l’organització, on, com sempre i a tot arreu, topen persones, passions i interessos, confessats i sense confessar.

I que ningú oblidi que ho han fet sense que l’Estat ni els partits hagin enviat targetes de cens ni propagandes multicolor a cap domicili recordant que calia acudir a les unes. Que ho han fet malgrat que aquest mateix Estat ha repetit per activa i per passiva que aquesta consulta no servia per a res, desincentivant així la participació en una lloable iniciativa de pura essència democràtica -cosa que deixa retratat aquest Estat, de pas. Que ho han fet al marge o en contra dels partits polítics. Que ho han fet sense comptar amb l’aclaparadora atenció que mereix qualsevol convocatòria electoral als mitjans de comunicació. Que ho han fet amb molts menys col·legis electorals que en unes eleccions normals.

Si malgrat totes aquestes dificultats, treure al carrer un 30% de la ciutadania convocada, en un dia fred i plujós, no és un èxit, que algú expliqui què és. Això sí, a partir d’ara, els partits que diuen que el 13D ha punxat, hauran de fer una cosa: quan es presentin a unes eleccions a Catalunya i treguin menys del 30% dels vots -malgrat tenir tota la maquinària a què s’ha al·ludit al paràgraf anterior a favor-, per coherència i dignitat hauran d’assumir el seu fracàs i plegar.