Requejo va concloure una pedagògica sessió que també va comptar amb les anàlisis dels professors Antoni Milian i Francesc Xavier Vila. Tots tres van coincidir en la predicció que, en el futur, les noves sentències que el TC farà sobre la llengua (per exemple, la que queda pendent sobre la Llei d’educació) seran perjudicials per a l’estatus del català i que l’Estat central reforçarà la presència de la llengua castellana en més àmbits -inclòs l’educatiu- que ara.

Ens quedem amb la intevenció del professor Requejo, que va abordar la qüestió no tan sols des del punt de vista lingüístic sinó des d’una òptica més generalista: «La reforma de l’Estatut», introdueix el tema, «es va fer per aconseguir quatre objectius: el reconeixement expícit de la realitat nacional de Catalunya; l’ampliació i, sobretot, la protecció de l’autogovern; l’obtenció d’un nou finançament i, finalment, l’establiment d’un tracte bilateral entre Catalunya i Espanya».

Quin ha estat el resultat? «Després dels ribots -el del pacte de la Moncloa i el de la sentència-, tots i cadascun d’aquests quatre components bàsics han quedat afectats. És una sentència dura, perquè desactiva políticament la pràctica totalitat de les intencions amb què es va fer l’Estatut».

Novetats perilloses per a la llengua catalana

El professor Ferran Requejo, durant la seva intervenció a l’IEC.

El català era un dels objectius de la tisorada del TC -i, segons Requejo, no pas el més castigat: per exemple, el professor considera que la bilateralitat ha quedat totalment buida de contingut: «La sentència trenca algunes ambigüitats de la Constitució d’una manera clara a favor de l’Estat central, amb una visió nacionalista espanyola. I no només això, sinó que obre noves ambigüitats futures respecte de la llengua catalana allà on hi havia cosensos polítics, i això tindrà conseqüències futures».

Quine són, aquestes conseqüències? «La sentència posa les bases perquè, en futur, el TC dictamini que en tota l’esfera pública el bilingüisme ha de ser totalment equilibrat entre les dues llengües, mentre que a la privada ho deixa a l’elecció de cadascú. Per tant, això va en la línia de privilegiar el castellà. I, a més, la sentència també deixa clar que l’Estat no ha de fer seu el plurilingüisme de la societat espanyola i que això només és problema de les comunitats autònomes particulars». En això, l’Estat espanyol no resisteix la comparació amb un país com Bolívia: «Al Parlament espanyol és il·legal parlar català mentre que al de Bolívia s’hi parlen tres llengües, i dues són indígenes. Espanya està molt més endarrerida que Bolívia -que no és precisament un dels països punters del món- en temes de drets col·lectius». Una altra conseqüència de la sentència és que s’ha obert la porta «al conflicte permanent en matèria lingüística. Intueixo una etapa conflictiva respecte de l’idioma, com la dels anys 80».

Una aposta decidida per la independència i molta feina per fer

El professor certifica que «ens trobem davant d’un canvi d’escenari. Ja no estem en el mateix context jurídic que fa cinc anys. Ja no estem jugant el mateix partit: ens han canviat l’àrbitre, el camp i les regles. I no ens van a favor». En aquest nou context, «el catalanisme polític ha de prendre decisions després d’aquesta sentència, perquè aquesta dictamina una ruptura de model».

Des d’aquesta premisa, segons Requejo, i a la llum del que es practica a les «democràcies liberals per tractar d’encarrilar els estats nacionalment compostos», es poden fer tres coses. «La primera és el federalisme, en totes les seves variants i en un sentit molt ampli. La segona és bastir institucions consociacionals, és a dir, aquelles en què les majories i les minories hi estan sempre representades i on les decisions es prenen, necessàriament, per consens, com es fa a Suïssa o a Bèlgica. I la tercera és la secessió».

Requejo, durant anys i anys, havia estat un federalista convençut. Ho admet sense problemes. És, de fet, un dels màxims experts en federalisme que hi ha al país. Però les coses han canviat: «La meva conclusió després d’aquesta sentència és que l’esperança que l’estat autonòmic evolucioni cap al federalisme plurinacional és morta». I rebla: «Si encara hi ha federalistes, ara són ells els qui han de demostrar que aquesta opció és possible».

El professor no té manies per assenyalar amb el dit les debilitats conceptuals dels partits: «Cap partit dels que s’anomenen federalistes té cap programa polític elaborat per arribar-hi. Els programes del PSC i d’ICV en relació al federalisme són fluixíssims, i si me’ls presentessin els meus estudiants, els suspendria». Però també hi ha crítiques per als partits del camp independentista: «Ens han de dir com es fa, la independència, i ens han d’explicar quines estacions intermèdies hi ha. Ningú té un programa polític per a fer-ho. I aquí ens hi hem de posar tots, partits i societat civil». I conclou, per si no ha quedat prou clar: «Jo em defineixo: hem d’aprofundir en la via de la secessió. El PP i el PSOE no donen ni per a un federalisme clàssic a l’alemanya. Tenen una educació francesa d’estat unitari».