07. La República del Tatarstan
La política aperturista i reformista del darrer secretari general del Partit Comunista de la Unió Soviètica, Mikhail Gorbatxov, va permetre el renaixement del moviment nacionalista tàtar. Amb el col·lapse de l’URSS, el 30 d’agost de 1990 el sòviet suprem de la RSSA Tàtara va proclamar la sobirania de la república. El 12 de juny de 1991 es van celebrar eleccions a la presidència del país, que oficialment va passar a anomenar-se República del Tatarstan. Mintimer Xaimiev, antic president del sòviet suprem de la RSSA Tàtara, va ser escollit.
El 21 de març de 1992 va celebrar-se un referèndum en què la majoria de la població del Tatarstan va donar suport a la independència del país. El novembre del mateix any el parlament tàtar aprovava la nova constitució. Davant les amenaces del govern rus, que volia evitar a tota costa la creació d’un estat independent ençà els Urals, enclavat al curs mitjà del Volga i amb la important ciutat de Kazan com a capital, el 1994 Rússia i el Tatarstan signen un acord bilateral que delimita les atribucions de l’estat federal rus i les de la república tàtara. El Tatarstan esdevé així una república constituent de la Federació Russa. El 2002 es va incloure a la constitució tàtara que el Tatarstan forma part oficialment de Rússia.
Una guia de les nacions sense estat i pobles minoritzats del món.
Ofereix informació bàsica sobre les nacions, completada amb explicacions de fons sobre la història, llengua i organitzacions de cadascuna.
Actualment tenim llistades una quarantena de nacions, i treballem perquè constantment hi hagi noves incorporacions i actualitzacions. Consulteu la llista completa a la portada de la Naciopèdia.
FONTS
Algunes de les fonts principals de què es nodreix la Naciopèdia per a l’elaboració dels seus continguts són:
Informes sobre conflictes i processos de pau d’organismes com l’International Crisis Group, la Chatham House, l’Escola de Cultura de Pau o el Berghof Center.
Les informacions sobre llengües es basen sobretot en les dades de L’aménagement linguistique dans le monde (complet estudi sobre les polítiques lingüístiques de tots els Estats), Mercator (dret i legislació lingüístics del continent europeu i la Mediterrània) i Euromosaic (informes de bona part de les llengües minoritzades de l’Europa dels 25).
També s’obtenen informacions generals d’enciclopèdies com Encylopaedia Britannica i Wikipedia.
