MónDivers
Anar a la portada de MónDivers
Arrel de la web > Naciopèdia > Àsia > Palestina > 01. Història > 10. Les segones negociacions a Camp David i la intifada d’Al-Aqsa

10. Les segones negociacions a Camp David i la intifada d’Al-Aqsa

L’etapa al poder d’Israel de Benjamin Netanyahu (1996-1999) va coincidir amb un increment de la violència a Palestina i una aturada dels avenços negociadors entre els dos bàndols. L’únic acord assolit entre Arafat i Netanyahu -el memoràndum de Wye Plantation (1998), que preveia el traspàs de zones sota control israelià a l’administració israeliana- va acabar en fracàs.

El maig de 1999, els laboristes israelians, encapçalats per Ehud Barak, van derrotar els conservadors del Likud i van assolir el govern d’Israel. El canvi a l’executiu hebreu va facilitar l’establiment de noves converses entre israelians i palestins, que van culminar a la cimera de Camp David (juliol del 2000). Sota els auspicis del president nord-americà, Bill Clinton, les delegacions palestina i israeliana van mirar d’assolir un acord per a un estatus final de Palestina. L’enteniment, però, no es va produir. Barak va oferir la creació d’un estat palestí que comprendria -després d’un període transitori- el 90% de Cisjordània i el 100% de la Franja de Gaza, mentre que Arafat va reclamar el 100% d’ambdues zones. Pel que fa als refugiats, els palestins reclamaven el dret al retorn, fins i tot a terres israelianes, mentre que Barak s’hi va negar. A més, Israel exigia que l’estat palestí estigués desmilitaritzat.

El gener de 2001 va tenir lloc una nova cimera, a Taba (Egipte), en què palestins i israelians van estar més a prop que mai -segons van dir les parts negociadores- d’assolir un acord per a la creació de l’estat palestí i la fi del conflicte. Israel va arribar a oferir el 94% de Cisjordània i tota la Franja de Gaza, però les converses es van suspendre a pocs dies de les eleccions israelianes i el canvi en la presidència del país -Barak va perdre davant del líder del Likud, Ariel Sharon- van donar un nou gir en la posició d’Israel respecte a l’acord amb els negociadors àrabs. Per empitjorar les coses, als EUA Clinton va ser substituït a la presidència per George W. Bush, qui a partir de llavors va negar-se a mantenir trobades amb Iàssir Arafat.

Lluny de les taules de negociació, el setembre del 2000 va esclatar la segona intifada -o intifada d’Al-Aqsa-, un nou alçament palestí que va fer 61 morts del costat àrab els sis primers dies. Moltes fonts consideren que a l’origen de la segona intifada hi va haver la visita d’Ariel Sharon a l’Esplanada de les Mesquites -considerada per alguns com una provocació-, mentre que d’altres fonts assenyalen que el motiu de la revolta va ser el desplegament de les forces de seguretat israelianes a Cisjordània. La violència de la segona intifada, fins l’any 2007, ha costat la mort de 4.200 palestins i 1.000 israelians, segons xifres aproximades.

El setembre de 2002, les Nacions Unides, els Estats Units, la Unió Europea i Rússia van proposar un nou pla per assolir una solució al conflicte: el Full de Ruta per a la Pau. La proposta preveia posar fi a la violència i arribar a un acord per proclamar un estat palestí el 2005. Una de les condicions per avançar en el procés de pau, imposada pels EUA i Israel, era la retirada de l’escena negociadora d’Arafat, cosa que el bàndol palestí va complir quan el president de l’Autoritat Palestina va nomenar Mahmud Abbas primer ministre. Malgrat això, ja el juliol de 2004 George W. Bush admetia que no seria possible proclamar un estat palestí l’any 2005.

Documento sin título
QUÈ ÉS LA NACIOPÈDIA?

- Una guia de les nacions sense estat i pobles minoritzats del món.

- Ofereix informació bàsica sobre les nacions, completada amb explicacions de fons sobre la història, llengua i organitzacions de cadascuna.

- Actualment tenim llistades una quarantena de nacions, i treballem perquè constantment hi hagi noves incorporacions i actualitzacions. Consulteu la llista completa a la portada de la Naciopèdia.


FONTS

Per a cadascuna de les entrades s’han consultat fonts que hi són citades o enllaçades. Altrament, hi ha algunes fonts principals que són emprades en diverses entrades per a l’elaboració dels seus continguts:

- Informes sobre conflictes i processos de pau d’organismes com l’International Crisis Group, la Chatham House, l’Escola de Cultura de Pau o el Berghof Center.

- Les informacions sobre llengües es basen sobretot en les dades de L’aménagement linguistique dans le monde (complet estudi sobre les polítiques lingüístiques de tots els Estats), Mercator (dret i legislació lingüístics del continent europeu i la Mediterrània) i Euromosaic (informes de bona part de les llengües minoritzades de l’Europa dels 25).

- També s’obtenen informacions generals d’enciclopèdies com Encylopaedia Britannica i Viquipèdia.

Clica per seguir-nos també des de Facebook

Afegeix-nos al teu lector RSS
Documento sin título

MónDivers 2006-2011. Diari digital sobre nacions sense estat, drets humans i conflictes. ISSN: 2013-1089
Inici | Mapa del lloc | Hemeroteca | Contacte
Lloc web desenvolupat amb SPIP | MónDivers es veu millor amb Mozilla Firefox


MónDivers es publica amb llicència Creative Commons