Introducció. El Sàhara Occidental (As-Sahra al-Gharbiyah en àrab) ocupa la zona més occidental del territori habitat per les comunitats de parla àrab hassaniyya, també conegudes en etnografia -i sense valor despectiu- com a moros. El poble sahrauí lluita, des des la fi de la colonització espanyola, per establir el seu propi Estat; el Marroc, però, en reivindica la sobirania i té ocupades quatre cinquenes parts del Sàhara Occidental. Una part dels sahrauís viuen com a refugiats a Tinduf, una localitat d’Argèlia propera a la frontera amb el Sàhara Occidental. A la cinquena part del territori sahrauí sota el seu control, el Front Polisario va proclamar el 1976 la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), reconeguda per prop de cinquanta estats.
Política. La representació política del poble sahrauí està en mans del Front Polisario, que és l’organització que dirigeix la RASD. El Polisario està reconegut per les Nacions Unides com a legítim representant del poble sahrauí, i com a tal, participa de ple dret a les converses per trobar una sortida al contenciós del Sàhara Occidental, juntament amb l’ONU i el Marroc. El Polisario reivindica l’organització d’un referèndum d’independència al Sàhara Occidental i rebutja l’annexió del país per part del Marroc.
Claus d’actualitat. L’agost de 2009, i sota els auspicis de l’ONU, el Polisario i el Marroc van acordar reprendre les trobades per tal de cercar una sortida al conflicte del Sàhara Occidental. El Polisario insisteix en celebrar un referèndum d’autodeterminació, mentre que el Marroc, des de 2007, defensa un pla d’àmplia autonomia per als sahrauís. Aquest pla va servir el juliol de 2009 al rei del Marroc, Mohamed VI, per anunciar que el seu país començaria a implementar de forma unilateral l’autonomia del que ell anomena «províncies del sud». El febrer de 2009, Christofer Ross es va estrenar com a nou mediador de l’ONU per al Sàhara, després que el Polisario rebutgés l’anterior, Peter van Walsum, per haver afirmat que la independència del país no era una opció realista.
Més: Notícies sobre el Sàhara Occidental
Història. Abans de l’arabització (completada del tot el segle XVII), l’actual territori del Sàhara Occidental estava habitat per poblacions amazigues. Els sahrauís han dut a terme tradicionalment un estil de vida nòmada, i el seu país no va tenir unes fronteres precises -ni una sobirania estatal clara- fins al final del segle XIX, quan Espanya va annexionar-se el territori com a colònia. El 1973 els sahrauís van fundar el Front Polisario, amb l’objectiu de proclamar la independència, cosa que va fer el 1976. Espanya, però, va cedir el país el 1975 al Marroc i a Mauritània perquè se’l repartissin. El Marroc va completar l’ocupació de bona part del territori entre 1975 i 1979. El Polisario tan sols controla les regions desèrtiques de l’interior.
Llengua. Territorial: àrab hassaniyya. Oficial: àrab. La població del Sàhara Occidental parla la variant hassaniyya de l’àrab, una parla que comparteix amb els veïns mauritans i també amb les poblacions més meridionals del Marroc. El hassaniyya incorpora un destacat substrat amazic i també presenta influències de les llengües nigerocongoleses, com el wòlof.

Ubicació geogràfica: Àfrica. El Sàhara Occidental s'estén per una zona majoritàriament desèrtica a la costa nord-occidental africana, entre els caps Juby i Blanc (o Ras Nouadhibou).
Superfície: 266.000 km2
Població: 382.617 habitants (estimació de 2007)
Capital: Al-Aaiun (reivindicada), Bir Lehlou (provisional)
Altres ciutats importants: Dakhla, Smara
Una guia de les nacions sense estat i pobles minoritzats del món.
Ofereix informació bàsica sobre les nacions, completada amb explicacions de fons sobre la història, llengua i organitzacions de cadascuna.
Actualment tenim llistades una quarantena de nacions, i treballem perquè constantment hi hagi noves incorporacions i actualitzacions. Consulteu la llista completa a la portada de la Naciopèdia.
Algunes de les fonts principals de què es nodreix la Naciopèdia per a l’elaboració dels seus continguts són:
Informes sobre conflictes i processos de pau d’organismes com l’International Crisis Group, la Chatham House, l’Escola de Cultura de Pau o el Berghof Center.
Les informacions sobre llengües es basen sobretot en les dades de L’aménagement linguistique dans le monde (complet estudi sobre les polítiques lingüístiques de tots els Estats), Mercator (dret i legislació lingüístics del continent europeu i la Mediterrània) i Euromosaic (informes de bona part de les llengües minoritzades de l’Europa dels 25).
També s’obtenen informacions generals d’enciclopèdies com Encylopaedia Britannica i Wikipedia.