Introducció. Palestina (Filastin en àrab) és una nació sense Estat de l’Orient Pròxim, a la ribera est de la Mediterrània, que està ocupada per Israel. No existeix un acord sobre els seus límits geogràfics: la posició maximalista del nacionalisme palestí diu que tota la Palestina històrica (és a dir, els actuals Israel, Cisjordània i Franja de Gaza) li pertany. Per contra, l’Organització per a l’Alliberament de Palestina, considerada per les Nacions Unides la legítima representant del poble palestí, pretén bastir un Estat independent tan sols a Cisjordània i Gaza. Des de 1994, els palestins tenen un règim de semiautonomia, que no ha servit, però, per posar punt i final a l’ocupació israeliana, a la colonització jueva de Cisjordània ni a l’assoliment de la pau entre Palestina i Israel.

Política. L’escena política palestina està dominada per dues grans forces. D’una banda Hamàs, que oficialment pretenen destruir Israel i construir un estat islàmic a tota la Palestina històrica; de l’altra, Al-Fatah, partit secular que oficialment manté el mateix objectiu territorial que Hamàs però que, de facto, des de 1988 ha reconegut l’existència d’Israel. Al costat d’aquestes dues grans formacions existeix tot un reguitzell de partits menors, que van des de l’extrema esquerra laica fins a l’islamisme.

Claus d’actualitat. Amb el territori palestí dividit entre Hamàs (Gaza) i Al-Fatah (Cisjordània), els líders d’ambdues formacions han intentat arribar a un acord durant el 2009 per refer la unitat nacional i per celebrar elecccions, sense èxit. La Franja de Gaza pateix una greu situació de destrucció i pobresa, després de l’atac israelià de desembre de 2008 i necessita una enorme quantitat d’inversions per a la reconstrucció. Pel que fa a Cisjordània, Israel continua planificant-hi nous assentaments jueus i manté en peu el mur que separa les seves colònies de la resta del territori palestí. El primer ministre israelià, Beniamin Netanyahu, va reconèixer per primer cop el 2009 que els palestins tenen dret a un Estat propi, però hi va posar condicions com la pèrdua definitiva de tot Jerusalem o la seva desmilitarització, cosa que el lideratge palestí va rebutjar.

Més: Notícies sobre Palestina

Història. A partir del segle VII dC Palestina va arabitzar-se i islamitzar-se, i va passar sota diversos imperis musulmans -el darrer, l’otomà- fins a la fi de la Primera Guerra Mundial. Va ser llavors quan el territori va quedar en mans britàniques, fins que el 1947 l’ONU va proposar partir el territori per donar naixement a un Estat jueu i un Estat àrab. Els àrabs ho van rebutjar, el Regne Unit es va retirar i el 1948 va ser proclamat l’Estat d’Israel, que va derrotar militarment els estats àrabs de l’entorn. Israel va practicar una intensa neteja ètnica contra la població palestina, que va ser expulsada cap a Cisjordània i Gaza i cap als països àrabs veïns. El 1964 destacats líders palestins van fundar l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP). El 1967 Israel va envair Cisjordània i Gaza, cosa que va obrir la porta a la colonització jueva d’aquests dos territoris. El 1987 els palestins van iniciar una revolta (intifada) contra Israel, que es va prolongar fins el 1993, quan Israel i l’OAP van signar els Acords d’Oslo, que establien una limitada autonomia palestina. A la primera dècada del segle XXI, però, les perspectives de pau del decenni anterior no es van materialitzar i el poble palestí va continuar patint l’ocupació i la violència de l’Estat d’Israel.

Llengua. Territorial: àrab, armeni, domari. Oficials: hebreu i àrab, com a llengües oficials d’Israel. La llengua pròpia del poble palestí és l’àrab, que en parla una de les variants llevantines. L’àrab és l’idioma que fan servir les institucions palestines, que, parcialment, també empren l’anglès. A Cisjordània també es troben dues petites comunitats lingüística amb llengua pròpia: l’armènia i la dom.