Introducció. Occitània (Occitània en occità) s’estén per un ampli territori on la diversitat geogràfica i humana és un tret ben característic. Sense haver assolit mai una unitat política, aquesta nació es defineix sobretot per trets culturals, al capdavant dels quals hi ha la llengua occitana. Les terres occitanes es troben dividides entre els Estats francès i italià (i espanyol, si es considera la Vall d’Aran una comarca d’Occitània i no pas de Catalunya).

Política. El moviment polític occitanista ha estat històricament molt feble. La reivindicació d’una nació occitana autònoma no ha assolit un gran predicament entre la població del país. Els moviments occitans tendeixen sobretot a reclamar canvis en les lleis franceses que permetin preservar i desenvolupar la llengua i cultura occitanes. Durant les darreres dècades, una part de l’occitanisme ha cercat el seu lloc dins d’un moviment més ampli en defensa de la terra i de l’entorn mediambiental.

Claus d’actualitat. Els darrers anys han estat testimoni d’una reviscolança del moviment de defensa de la llengua i cultura occitanes. Les manifestacions a Carcassona i a Besiers, que van aplegar milers de persones el 2005, el 2007 i el 2009, en són una bona mostra. Alguns consells regionals han començat a aprovar tímids plans d’impuls per a la llengua occitana (Migdia-Pirineus, per exemple, ho va fer el 2008), però la no oficialitat de l’idioma fa que aquestes iniciatives tinguin un impacte petit. El reconeixement de les llengües dites regionals a la Constitució francesa potser obre noves esperances per a l’ús social de l’idioma.

Més: Notícies sobre Occitània

Història. Occitània va ser un dels territoris més intensament romanitzats durant els segles de dominació de l’Imperi romà. Ocupada després per diversos pobles germànics, Occitània va quedar dividida entre diversos comtats a l’edat mitjana, època que va viure el major esplendor de la literatura occitana. A partir del segle XIII (batalla de Muret), les terres occitanes van ser annexades progressivament per França, que en va completar el control al segle XVII (exceptuant-ne algunes valls alpines, que van romandre dins del Piemont, a Itàlia).

Llengua. Territorials: occità, lígur, poiteví-santongès. Oficials: francès, italià. L’occità és una de les llengües autòctones de França que pateix un estat de substitució lingüística més avançat. Actualment, els parlants d’occità són una clara minoria (potser al voltant del 10%) dins del seu propi país, més presents a l’àmbit rural que no pas a l’urbà. Al territori occità s’ha imposat àmpliament el francès a causa de l’acció d’aculturació per part de l’Estat. Durant el segle XX s’hi van establir comunitats lingüístiques noves, com l’àrab, l’amaziga o l’armènia.